Espera (assegut) que ara et truco
Gairebé tothom, independentment de l’edat, del sexe o de l’estatut social, té un mòbil i la majoria intenta que el disseny sigui inusual i el més sofisticat possible. En realitat, són poques les persones que podem viure sense el seu (ara) fidel company. Hi ha de totes les talles i models. Hi ha alguns que són autèntiques meravelles tecnològiques.
Cada cop més sofisticats i més complerts. A gairebé tothom li agrada apoderar-se de l’últim model, encara que sigui només per fer i rebre trucades i missatges. Els que vivim amb l’orella enganxada al mòbil, ens interessa essencialment que el “tamagotxi” no ens deixi mai penjats. El model i la generació no és el que realment ens preocupa. Però això no és, de ben segur, el que pensa la majoria dels utilitzadors. Un gran nombre d’usuaris prefereix lluir un magnífic i costós mòbil, encara que la companyia i la xarxa siguin de qüestionable confiança.
El que amb els mòbils ja va passar, anys enrere, amb els quatre rodes: sovint ens presentaven un cotxe últim model, però ens ometien el valor del préstec demanat. Avui passa el mateix, però amb els mòbils. El jovent vol presumir dels cel·lulars més sofisticats, malgrat sembli oblidar-se’n que per utilitzar-los cal fer algun que altre carregament en cas de no tenir contracte.
Potser per això, no és tan absurd trobar una persona que llueix un mòbil hiper modern i després es disculpi per no haver trucat, al·legant problemes de crèdit. Hi ha també els més avergonyits que prefereixen amagar les dificultats econòmiques i posen de relleu una suposada agenda atapeïda. També ens podem trobar d’aquells que utilitzen els “amags” (les populars perdudes) per marcar presència o per, indirectament, demanar al receptor de l’esmentada perduda que es posi en contacte. I és clar que sempre tenen l’excusa que van trucar i el destinatari no va contestar. El problema és quan cap dels dos tenen prou crèdit com per establir la comunicació telefònica. No deixa de ser cert que el problema de la manca de diners només quan no hi ha interès pel mig, ja que quan es tracta d’un tema que interessa, sempre hi ha fórmules (moltes d’elles les desconec) per tenir crèdit al mòbil. Hi ha els més llençats/atrevits que no tenen cap problema a demanar al company que li deixi fer una trucada urgent perquè -una altra excusa- s’ha quedat sense bateria. Quan es tracta de quelcom que no té gaire influència en el quotidià d’una persona, és normal prometre que “ja et truco”.
El que no diuen és que esperem “asseguts”. Potser per això les companyies telefòniques han decidit cedir una bestreta de quatre euros per no permetre que ningú passi el dia assegut (que en aquest cas vol dir desesperat) esperant una trucada que mai no arriba.
Sovint els joves i de vegades no tan joves malgasten el crèdit enviant missatges que només fan que beneficiar les companyies telefòniques, ja que molts d’aquests missatges són autèntics nyaps. Aquest exemple, que no és esplèndid ni transcendental, posa en evidència com és la nostra societat. Vivim d’aparences, encara que els préstecs i els deutes ens absorbeixen. Tenim els millors cotxes i els mòbils d’última generació, però en canvi arribem a tenir problemes per emplenar el dipòsit o posar 10 euros al mòbil. No podem ignorar que també hi ha aquells que conserven el mateix mòbil fins que el jubilen.
Sovint són tan antics que, quan sonen, sembla més aviat que ploren. Per cert, espero que el meu amic Miquel se’n recordi de trucar-me, ja que em va dir que tenia una cosa important per comentar-me. “Ara et truco”, va dir. D’això fa un mes. Ah! M’està sonant el mòbil i sembla que... no és cap perduda.